Cruce de palabras | Cruïlla de paraules

Capbussades.cat | Zambullidas.net

De la farsa a la tragedia (Per Mireia Esteva)

Karl Marx, a l’inici del Divuit Brumari de Lluís Bonaparte, ens deia que la realitat es repeteix dues vegades, primer en forma de tragèdia i després en forma de farsa. Els canvis en la història i la manca de reconeixement per part dels actors, transformen les pràctiques plenes de vitalitat en rituals buits i llenguatge mort. Les esperances, els grans somnis a l’abast de la mà, els paradisos somiats acaben transformant-se en paisatges deslluïts, falsa il·lusió, silencis incòmodes o fins i tot el riure. La tragèdia va abans que la farsa o totes dues cavalquen juntes portades de la mà de l’èpica dels mites?
En els últims anys molts catalans han tingut la sort de viure grans somnis, com mai més els tornaran a viure. Comencem a viure’ls amb la figura d’Artur Mas al cartell de la campanya electoral per a les eleccions autonòmiques de novembre de 2012, en recordar a Moisès conduint al poble d’Israel a través del desert. Durant el «Procés» molts han tingut l’ocasió de sentir-se part d’un tot que ens transcendeix i dóna vigor als nostres desencants. Vam veure grans coreografies de gent que sense conèixer-es donava la mà en una llarga cua que travessava Catalunya de nord a sud; les vam veure en forma de V victoriosa fotografiada des del cel. L’èpica semblava demanar: Si us plau, no ens despertin i deixin-nos somiar la felicitat! En només 18 mesos de ruta som-hi, vent en popa i sense costos de navegació.
Malgrat els nostres somnis, la realitat en forma de tragèdia o de farsa ens colpeja una i altra vegada. Durant els últims anys, Catalunya ha estat governada per una minoria antisistema, que teòricament facilita la governabilitat, i per lobbies polítics que a part de rebre ingents quantitats de diners per desenvolupar la seva activitat, dicten les seves polítiques, només encaminades a aconseguir la independència de Catalunya. El govern català fa temps que va deixar de governar i actua per satisfer a aquests grups a l’ombra.
El 26 d’agost, hauria d’haver-se celebrat una manifestació de condemna de l’atemptat terrorista perpetrat el dia 17 a Barcelona i Cambrils, de solidaritat amb les víctimes de la tragèdia: 16 morts i més d’un centenar de ferits. Va venir gent de tot Espanya a solidaritzar-se amb nosaltres. En comptes de fer la seva feina, les institucions catalanes van deixar en mans de les associacions independentistes els serveis de vigilància i ordre. Ignorant la consternació general, el dolor provocat pel brutal atemptat, als assassinats i l’homenatge que mereixien, i menyspreant les mostres de solidaritat per part de tots els espanyols, l’independentisme va convertir la manifestació en un parany per als que l’hi havien cregut i en una manifestació en suport de la independència de Catalunya. Vam haver de veure gent de Bildu passejant-se a la capçalera de la manifestació amb cartells al·lusius a la venda d’armes, com si ells fossin pacifistes. No sé si aquest dia vivim una tragèdia o despertem a la farsa, però el nostre sentit de la solidaritat humana més elemental va quedar malferit i la revolució dels somriures ens va mostrar la seva ganyota macabra.
Se’ns promet construir una república sota els auguris d’un pluralisme mutilat. Encara que més de la meitat dels catalans no volen la independència parlen de mandat ciutadà i amb una minoria simple decideixen coses transcendentals per al futur d’aquest país. Els dies 6 i 7 de setembre van arribar del Parlament català imatges preocupants, es van ignorar les advertències dels lletrats i es va eludir el debat parlamentari per aprovar una llei de transitorietat en la qual no hi ha divisió de poders i on el president té impunitat jurídica. Va ser la imatge mateixa d’un poble trossejat per la meitat, per una meitat trepitjat. El Parlament des de llavors, ha romàs inactiu i al recer dels desitjos dels grups independentistes, però se’ls va ensorrar la imatge que ens prometien d’un país nou més democràtic i aquí va començar a trencar-se el silenci de l’altra meitat de catalans, fins ara silenciada.
El dia 1-O famílies, amb avis i nens petits, van ser encoratjades per les associacions independentistes a romandre quietes davant la guàrdia civil i la policia nacional, per impedir el desallotjament de centres on es volia votar en un referèndum il·legal, davant la passivitat de els Mossos. Ens van dir que hi havia 900 ferits, entre els quals van explicar persones que van tenir atacs d’ansietat en veure les imatges des del seu domicili, visualitzem escenes terribles, ens van vendre la història de policies bons i dolents i posteriorment ens vam assabentar que només hi va haver dos ingressats i que moltes escenes que ens van ensenyar corresponien a situacions anteriors, protagonitzades pels Mossos. Segueixen sense agradar-nos les escenes que vam veure, però l’exageració ha estat de tal calibre que no sabem si indignar per les càrregues policials o per les mentides que les van acompanyar.
De proletaris del món uniu-vos, hem passat a que des del govern es convoquen vagues polítiques per demanar la separació d’un territori, que perjudica l’economia d’aquest territori. El dia 3-O la vam tenir: una vaga inusitada, on els convocants eren el govern i associacions pro-independentistes. L’administració animava a anar amb el dia pagat, els sindicats van assistir després de pensar-s’ho dues vegades, les escoles amb menors van ser encoratjades a tancar per la mateixa «Conselleria d’Ensenyament», les universitats van donar festa als alumnes, les botigues van ser obligades a tancar pels piquets, però la major part de la indústria va treballar amb normalitat. Els bars oberts en els passejos, van permetre als integrants dels piquets prendre unes canyes per descansar de tan atrafegat dia. Les nostres carreteres van estar tallades tot el dia i no vam veure a cap «mosso» disposat a impedir-ho. L’atur estava preparat per endavant, però sobre la marxa ens van dir que la convocatòria era per protestar per les càrregues policials i vam ser feliços a ritualizarlo.
I van sortir al carrer els silenciosos: cassolada per Puigdemont el dia 5, manifestació el dia 7 d’octubre en els ajuntaments demanant diàleg i el dia 8 als carrers, demanant una Espanya unida dins d’Europa. Dijous dia 12 van tornar a sortir i vam poder veure a Barcelona una cosa inèdita, empresaris manifestant-se en els carrers: «Empresaris de Catalunya», que agrupa gairebé 500 empreses va ser una de les entitats convocants de la marxa que va recórrer el centre de la ciutat per defensar la unitat d’Espanya.
El punt d’inflexió més rellevant va ser la imatge que ens ha quedat a tots de les cares il·lusionats dels independentistes que van anar al parc de la Ciutadella el dia 10 d’octubre per escoltar la proclamació de la República Catalana per part de Puigdemont i en 8 segons van assistir a la seva declaració i al seu suspensió, és a dir alguna cosa al fet que s’ha anomenat una declaració en diferit. L’alegria es va transformar en tragèdia per a molts, farsa per altres i alleujament per a la majoria. En si una falta de respecte a tots els ciutadans.
Set-centes empreses han marxat de Catalunya en només 15 dies en un èxode que se’ns fa interminable. Avui es porten la seu social i fiscal, però amb elles es van segles de teixit productiu català, es va el nostre prestigi i molta història de bon fer, referències empresarials que per prudència callar. Amb elles s’aniran les consultories que els donen serveis, inversions en el futur, llocs de treball, la creació de riquesa. Amb la seva fugida, espanten empreses que podrien estar pensant radicar-se a Catalunya. En només 15 dies Catalunya ha perdut 7.000 milions de PIB, ha baixat el consum, està en risc el turisme i moltes fires internacionals.
L’èpica desapareix com el fum en camp obert i Junqueras, el nostre inefable Vicepresident econòmic de la regió més rica d’Espanya, a part de dir-nos que no és veritat que marxin, ja no sap que més dir. Puigdemont allarga la situació sense aclarir-, perquè abans de començar ja no sap què fer, davant tant disbarat del qual és corresponsable. Artur Mas, l’impulsor del Procés torna a l’escena per dir que on vaig dir blanc Diego i aconsellar al seu successor posar el fre, amb aquest port tan segur de si mateix per dir igual una cosa que exactament la contrària.
Èpica, farsa i tragèdia final. Jo no em vaig a manifestar per defensar-los ni donaré un euro per les seves fiances judicials, perquè han destrossat les nostres institucions, han jugat amb els sentiments, posat en perill la nostra convivència, els nostres llocs de treball, els nostres estalvis, les nostres pensions, les nostres empreses i la recuperació econòmica. Més aviat, va sent hora que tots ells ens rendeixin comptes en un sa exercici de tornada a la realitat.

Deja un comentario

Tu email no será publicado