Cruce de palabras | Cruïlla de paraules

Capbussades.cat | Zambullidas.net

Identitats farcides com olives

Castellano
Llegint a Sergi Pàmies, en el seu article «Ser espanyol (i tal)», publicat a La Vanguardia el 3 d’octubre, em vaig sentir absolutament identificada quan es definia com “els que tenim identitats farcides com les olives a l’espanyola”. Igual que ell, sóc filla d’exiliats de la guerra civil, però en comptes de néixer a París, vaig néixer a Mèxic. Quan el govern colpista espanyol ens va «perdonar» en consell de ministres d’haver defensat un govern legal -sortit democràticament de les urnes- jo tenia només set anys. Però, per si un cas, els mexicans ja m’havien ensenyat a llegir i els meus pares m’havien ensenyat que si alguna cosa no t’agrada en democràcia, has de tractar de canviar-la, convencent. En això es diferencia un demòcrata d’un colpista, que pren la via de la insubmissió perquè sap que no podrà mai convèncer i per això no accepta el resultat de les urnes.

El meu pare se sentia català, encara que havia nascut a Marsella en el transcurs d’una verema, el seu pare era nascut a San Sebastian i la seva mare d’algun poble de Castelló. La meva mare és catalana fins on m’arriba el coneixement dels cognoms, com a mínim vuit si no se’ls ha canviat al llarg de la història. Suposo que per la nostra «catalanitat», Franco ens va facilitar la nostra tornada a Madrid, però no a Barcelona. Així que als set anys vaig començar el meu camí en les escoles públiques franquistes de la capital d’Espanya.

Quan estàvem a Mèxic i havíem de tornar a Espanya, el pare ens ensenyava geografia i història espanyola, perquè no ens sentíssim marginats a Madrid i quan estàvem vivint a Madrid llegíem història de Catalunya, perquè a l’escola madrilenya no ens l’ensenyaven. A més, quan escrivíem als avis a Mèxic havíem de fer-ho en català, repetint la carta quantes vegades fes falta, per assegurar que no se’ns colaven les faltes d’ortografia. Així, que quan als vint anys vaig venir a viure a Barcelona, jo parlava i escrivia millor el català que els catalans que havien nascut i viscut sempre a Catalunya. M’atreveixo a dir: segurament molt millor que Artur Mas, després d’haver-lo vist beatificant monges franquistes en un acte a Tarragona.

He de dir que en albirar terra espanyola en el Cap Finisterre ens vam emocionar; així com ens vam emocionar en provar per primer cop a la vida les pipes salades i la regalèssia, i vam veure al meu pare emocionar-se quan menjava sardines a Santander, després de vint anys sense provar-les. No sé si això formava part de la cultura, suposo que sí, l’espanyola.

Els tretze anys que vaig viure a Madrid, sent nosaltres laics i parlant en català a casa, vaig fer amigues que anaven a missa i que els seus pares portaven als seus germans al centre de joventuts de la OJE (falangistes), perquè els regalaven camises i els portaven d’excursió. Les mateixes amigues que quan van ser grans van estar en els moviments estudiantils lluitant per la democràcia, que sentien admiració pel moviment estudiantil a Barcelona i que em van demostrar un esforç per comprendre per què jo havia parlat sempre català amb la meva família. Esforç, que sempre els he agraït, encara que no hagi tingut ocasió de dir-les-hi mai.

Sé que la guerra civil no la va fer Espanya contra Catalunya, perquè els madrilenys van resistir durant tres anys les bombes colpistes, perquè des de Catalunya els vam mostrar la nostra solidaritat al seu patiment i perquè la burgesia catalana va sortir al carrer a rebre amb aplaudiments a les tropes franquistes , a la seva entrada a Barcelona per la Diagonal. Estimo Mèxic i als mexicans, i estimo Madrid i als madrilenys, com estimo Catalunya i els catalans. Tinc molt clar que em sento més germana d’un madrileny o català que pateix que d’un corrupte, sigui madrileny o català.

I de la mateixa manera que una ceba, no vull renunciar a cap de les meves capes, perquè deixaria de ser ceba. Tampoc, com les olives, vull renunciar al pebrot o l’anxova del meu farciment, però no per això deixo de sentir-me catalana. Sento que com més coses integrem en el nostre ésser, més creixem i més rics ens fem. L’experiència, els sentiments, els idiomes, les persones, el camp obert sense fronteres ens fan més rics i millors. No tinc por de perdre res de mi mateixa quan em barrejo, perquè la meva identitat no s’ha generat amb els clixés, les banderes ni els himnes, sinó amb les experiències, les lectures, els viatges i les persones. Sento que el meu idioma s’enriqueix quan incorpora paraules noves, portades d’altres idiomes. La meva identitat no s’ha generat en la recreació del meu petit món protegit i envoltant de fronteres, sinó en l’afany de descobrir l’altre en un exercici d’empatia, a intentar comprendre i assimilar tot allò que em pugui transformar i fer-me millor. La meva identitat es genera cada dia a través del coneixement i consum d’allò que m’és aliè i passa en altres mons. No crec en l’aïllament ni el immobilisme i parteixo de la base que mantenir les meves portes obertes em fa gran. No em sento insegura en el canvi i l’evolució. I tot i que ja sé que profundes raons psicològiques podrien explicar aquest tipus d’emocions, i per això els respecto, no entenc a aquest senyor nascut a Zamora que es diu David Fernández Ramos i que se sent tan català, que vol independitzar-se a corre-cuita d’Espanya .

Quan era adolescent vaig tenir intencions de «desaparèixer». Tenia la sensació que si continuava sense independitzar-me dels meus pares mai aconseguiria ser feliç, fins que vaig comprendre que hi havia coses que ells mai podrien donar-me i depenien del meu propi esforç per aconseguir-les. Això no implicava renunciar a ells, només calia comprendre, acceptar les seves limitacions i desenvolupar per mi mateixa allò que tan sols depenia de mi. Fugim del «pilotes fora» i juguem al camp sense complexos.

Sincerament, crec que ens queda molta feina per fer, però en un moment en què els problemes són tan globals, em sembla que cal resoldre’ls amb la mirada cap al món, amb la mirada posada cap als altres, globalment. No em sembla que les fronteres, l’autarquia i l’aïllament serveixin per a res. Ja vam tenir al franquisme una vegada, i el meu melic ja me’l conec. La identitat i els valors, afortunadament, van més enllà del folklore de la nostra gent i no posa en risc res que valgui la pena quan evolucionen, més aviat ens enriquim. Unim esforços amb aquells que són i senten com nosaltres, encara que siguin de geografies diferents, perquè el que ens uneix o ens separa no és allò intrínsecament humà, sinó les barreres i fronteres que es posen al creixement humà generades per les pors que no sabem reconèixer-nos en nosaltres mateixos. Fugim d’allò que es diu «posar portes al camp» i que només, aparentment, ens protegeix.

1 Comentario en “Identitats farcides com olives”

Deja un comentario

Tu email no será publicado