Por Mireia Esteva Saló | en Llibres
Por Mireia Esteva Saló | en Castellano, Català
Quan ens referim a sentiments hem de ser capaços de escriure les emocions mostrant-les, deixant que sigui el lector qui les dedueixi
Les veus dels personatges no han de ser realistes, només han de semblar-ho. Cal tensionar-les
Per escriure bé cal evitar les redundàncies
La primera persona no es pot autoanalitzar, és inversemblant. Requereix un observador extern
Un text evocador prefereix el passat. Amb el present es molt difícil tractar el temps
L’aforisme és una proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la (Ex. Hipòcrates: “La vida es curta i l’art es llarg”)
La millor manera de mostrar un personatge és fent-lo actuar
Per escriure s’ha de dominar el llenguatge, saber captar la realitat i generar ficció
Els elements que ajuden a caracteritzar la situació s’han de posar al principi
Abans de començar a escriure una història, hauríem de ser capaços d’explicar el seu nucli: el motor que l’ha de mantenir en marxa
La metàfora és el punt de connexió entre la lògica i l’analògica
Cal intentar mostrar enlloc de dir
Evitar la repetició de verbs declaratius i gerundis (“va dir cridant”; es millor: “va cridar”)
Una de les millors maneres per aconseguir que els personatges tinguin gruix i siguin versemblants és conèixer-los bé, físicament i psicològicament
Cal evitar les veus passives, ja que m’incorporen a mi com a espectador. La veu activa es més directe
Més enllà de l’anècdota, les històries transmeten valors
Ja ho deia Julio Cortázar: si la novel·la es guanya en rounds, el conte es guanya en Knockout
Si hi ha excés de detalls, s’acaba perdent l’objectiu de l’escena
Els personatges no haurien de justificar el que fan
Els textos han de ser correctes, clars, aptes o adequats i bells
Cal exercitar-se en transformar les coses habituals en imatges o metàfores
Els estímuls en la lectura es provoquen quan l’escriptor ha tingut consciencia del que volia dir
En l’acció, no pot haver-hi casualitats que no estiguin preparades
L’anàfora es un recurs retòric: Començar de la mateixa manera dues frases diferents
La organització del conte produeix arcs de tensió orientats a construir ha història eficaç, que es resol amb rapidesa
En un conte, els personatges son sempre principals, no existeixen els coadjuvants ni els secundaris
El primer requisit per escriure es tenir quelcom a dir
El vocabulari ha de ser precís i evitar les paraules genèriques
La tensió del text ha d’augmentar. no pot ser que a l’inici ja sigui màxima
L’escriptor parteix de l’estímul concret transcendint-lo en una cosa abstracte o moral
La informació no es dona tota de cop, s’administra
El conte manté una unitat estructural: la construcció dels fets sempre gira entorn d’una sola qüestió que busca aconseguir un efecte narratiu concret
En un text narratiu cal harmonitzar l’acció amb l’emoció
Cada història demana un mapa nou i diferent
Cal evitar l’excés d’admiracions
Els personatges de la novel·la son diferents al dels contes. La eficàcia narrativa del gènere exigeix altres recursos
No s’ha de donar informació cabdal de forma directe
El fil narratiu és la història en temps real
L’escriptor explica mentides per poder dir veritats
Escriure és la conseqüència irremeiable d’un impuls provocat
Les paraules llargues fan que el text perdi ritme. Cal substituir-les per sinònims més curts
Per escriure bé s’ha de llegir la realitat, captar la ficció i dominar el codi
Una escena te elements que es recolzen en antecedents i en coses que continuaran. En si mateixa mai es completa
Hem de saber si ens servim de la realitat per crear (ficció) o estem al servei de la veritat (no ficció)
Abans d’escriure cal saber què es vol dir, a qui i com
La poesia no es descriure, és transcendir: afegir intenció, estratègia i encomanar emoció
Si estirem una metáfora, podem arribar a construir una al·legoria
La funció de qui escriu és observar i descriure la realitat amb estranyesa, amb una nova mirada
El pleonasme es la repetició d’un pronom
Una novel·la és una construcció determinada d’una història
L’escriptor és un observador del seu propi interior i de l’entorn
Només puc transmetre idees si sé el que vull dir
Una novel·la coral incorpora punts de vista i personatges diferents
Els personatges han d’evolucionar al llarg de la història (un personatge protagonista que no evoluciona és un personatge pla)
Deixar els personatges no principals en l’anonimat és un recurs eficaç i evita distraccions
L’ordre cronològic d’una història no sempre coincideix amb l’ordre de la narració
El to de veu s’ha de descriure al principi de la frase, abans que el lector el pugui imaginar
Sinestèsia és l’associació de dos sentits o de sentits i una idea: una olor dolça; palpar la realitat; tastar la llibertat
L’estructura de la narració és com el conjunt de bigues d’un edifici: no es veuen però determinen la forma i el caràcter de l’edifici
La manera d’explicar una història pot millorar-la o empitjorar-la
Oxímoron és ajuntar contraris: la neu em crema els dits; guerra pacificadora; silenci eloqüent; paraules buides
L’escriptura literària busca diferenciar el relat amb detalls concrets no comuns
En una narració cal trobar l’equilibri entre l’acció i la descripció
Les relacions que cada personatge estableix amb els altres ha d’evolucionar, si no és una relació morta
En la majoria dels casos, una narració té tres parts: introducció, nus i desenllaç
Quan es donen massa dades, l’acció central queda difuminada
Mireia Esteva Saló
Lloc: Llibreria Alibri de Barcelona Data: 13 d’abril de 2011 Per: Mireia Esteva Saló Permeteu-me que les primeres paraules siguin d’agraïment, a la editorial (el valor fonamental de les seves publicacions no és vendre llibres). Les seves col·leccions estan farcides de llibres valents, de llibres que tenen coses a dir, de novetats i primícies mundials, per això el meu agraïment i orgull de publicar en aquest context. Però també vull
Seguir leyendo…
