Les paraules llargues fan que el text perdi ritme. Cal substituir-les per sinònims més curts

Una de les millors maneres per aconseguir que els personatges tinguin gruix i siguin versemblants és conèixer-los bé, físicament i psicològicament

En un conte, els personatges son sempre principals, no existeixen els coadjuvants ni els secundaris

Abans d’escriure cal saber què es vol dir, a qui i com

Els estímuls en la lectura es provoquen quan l’escriptor ha tingut consciencia del que volia dir

Per escriure bé s’ha de llegir la realitat, captar la ficció i dominar el codi

Una novel·la coral incorpora punts de vista i personatges diferents

Les veus dels personatges no han de ser realistes, només han de semblar-ho. Cal tensionar-les

Les relacions que cada personatge estableix amb els altres ha d’evolucionar, si no és una relació morta

Si estirem una metáfora, podem arribar a construir una al·legoria

Quan es donen massa dades, l’acció central queda difuminada

Abans de començar a escriure una història, hauríem de ser capaços d’explicar el seu nucli: el motor que l’ha de mantenir en marxa

El pleonasme es la repetició d’un pronom

L’escriptor explica mentides per poder dir veritats

Cada personatge ha de voler alguna cosa, encara que només sigui un vas d’aigua

Utilitza el temps d’un desconegut de manera que no tingui la sensació d’haver perdut el temps

Els elements que ajuden a caracteritzar la situació s’han de posar al principi

Els personatges no haurien de justificar el que fan

El caràcter metafòric o irònic del llenguatge és el que impedeix que aquest sigui àrid i insuportablement tediós, i per descomptat el que permet la existència de la literatura (Javier Marias)

Més enllà de l’anècdota, les històries transmeten valors

L’escriptor parteix de l’estímul concret transcendint-lo en una cosa abstracte o moral

No s’ha de donar informació cabdal de forma directe

En una narració cal trobar l’equilibri entre l’acció i la descripció

Una escena te elements que es recolzen en antecedents i en coses que continuaran. En si mateixa mai es completa

Oxímoron és ajuntar contraris: la neu em crema els dits; guerra pacificadora; silenci eloqüent; paraules buides

Deixar els personatges no principals en l’anonimat és un recurs eficaç i evita distraccions

Cal intentar mostrar enlloc de dir

Els novel·listes som els únics que podem escriure sense atenir-nos a objeccions ni condicions, o sense que ningú mai ens esmeni la plana ni ens cridi l’atenció i ens digui: «No, això no va ser així» (Julián Marias)

La poesia no es descriure, és transcendir: afegir intenció, estratègia i encomanar emoció

El novel·lista que vol anar més enllà de la realitat aparent de les coses, no pot ser explícit; no pot mostrar les cartes, no pot ensenyar el llautó ni caure en el pamflet

L’aforisme és una proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la (Ex. Hipòcrates: “La vida es curta i l’art es llarg”)

Per escriure s’ha de dominar el llenguatge, saber captar la realitat i generar ficció

Els personatges han d’evolucionar al llarg de la història (un personatge protagonista que no evoluciona és un personatge pla)

Els textos han de ser correctes, clars, aptes o adequats i bells

Cal evitar les veus passives, ja que m’incorporen a mi com a espectador. La veu activa es més directe

La manera d’explicar una història pot millorar-la o empitjorar-la

L’organització del conte produeix arcs de tensió orientats a construir la història eficaç, que es resol amb rapidesa

L’estructura de la narració és com el conjunt de bigues d’un edifici: no es veuen però determinen la forma i el caràcter de l’edifici

Cada frase ha de revelar aspectes del personatge o bé ha de fer avançar l’acció

En l’acció, no pot haver-hi casualitats que no estiguin preparades

Escriu per agradar a una sola persona. Si obres una finestra i pretens enamorar a tothom, el teu relat agafarà una pneumònia

L’ordre cronològic d’una història no sempre coincideix amb l’ordre de la narració

La millor manera de mostrar un personatge és fent-lo actuar

La funció de qui escriu és observar i descriure la realitat amb estranyesa, amb una nova mirada

Sinestèsia és l’associació de dos sentits o de sentits i una idea: una olor dolça; palpar la realitat; tastar la llibertat

Escriure és la conseqüència irremeiable d’un impuls provocat

Cada història demana un mapa nou i diferent

La tensió del text ha d’augmentar. no pot ser que a l’inici ja sigui màxima

El primer requisit per escriure es tenir quelcom a dir

Hem de saber si ens servim de la realitat per crear (ficció) o estem al servei de la veritat (no ficció)

El to de veu s’ha de descriure al principi de la frase, abans que el lector el pugui imaginar

Comença la història tan a prop del final com et sigui possible

Els personatges de la novel·la són diferents al dels contes. L’eficàcia narrativa del gènere exigeix altres recursos

Evitar la repetició de verbs declaratius i gerundis (“va dir cridant”; es millor: “va cridar”)

L’anàfora es un recurs retòric: Començar de la mateixa manera dues frases diferents

Ja ho deia Julio Cortázar: si la novel·la es guanya en rounds, el conte es guanya en Knockout

L’escriptura literària busca diferenciar el relat amb detalls concrets no comuns

La informació no es dona tota de cop, s’administra

Cal evitar l’excés d’admiracions

Només puc transmetre idees si sé el que vull dir

Dóna al lector almenys un personatge amb els qual es pugui sentir identificat

El conte manté una unitat estructural: la construcció dels fets sempre gira entorn d’una sola qüestió que busca aconseguir un efecte narratiu concret

Per escriure bé cal evitar les redundàncies

Un text evocador prefereix el passat. Amb el present es molt difícil tractar el temps

Sigues sàdic. Per més dolços i innocents que siguin els teus personatges, fes que els passin coses desagradables, així el lector veurà de quin peu calcen

En un text narratiu cal harmonitzar l’acció amb l’emoció

Cal exercitar-se en transformar les coses habituals en imatges o metàfores

En la majoria dels casos, una narració té tres parts: introducció, nus i desenllaç

L’escriptor, a l’recórrer a la paraula per explicar la realitat, està recorrent a un instrument imprecís, metafòric, inexacte, figurat i merament substitutiu i fins a cert punt inservible per a la tasca que es proposa (Julián Marias)

La metàfora és el punt de connexió entre la lògica i l’analògica

Si hi ha excés de detalls, s’acaba perdent l’objectiu de l’escena

Quan ens referim a sentiments hem de ser capaços de escriure les emocions mostrant-les, deixant que sigui el lector qui les dedueixi

L’escriptor és un observador del seu propi interior i de l’entorn

El fil narratiu és la història en temps real