Com cohesionar Espanya?

Text de la conferència (Per Mireia Esteva)

En el baner d’aquest acte hi ha un planell on es veu Espanya dividida en territoris amb banderes diferents. Però no només banderes: a Espanya hi ha quatre idiomes forts, espanyol o castellà, català, gallec, basc, però encara n’hi ha més: aranès, bable, i variants dels idiomes principals: lleonesos, aragonesos, andalusos, extremenys, murcians, canaris, parlen les seves variants. A més a més, hi ha gent repartida per tot el territori que parla romaní. És a dir, es tracta d’un territori amb una elevada variablitat.

Això no es casualitat:

  • La península ibérica té fronteres naturals, està rodejada de mar per totes bandes i tenim la cordillera pirenaica que ens separa de la resta del continent;
  • Ha estat un territori asequible a invasions mediterrànies, africanes, europees i atlàntiques en diferents parts del territori;
  • Té una orografia molt variada que ha permés, en temps passaats, de comunicacions més difícils, un cert aïllament entre diferents regions que rebien influències diferents:
  • El clima ha permès molts segles de supervivència humana a la península; un caràcter obert, sociable, de gent majoritàriament ben alimentada l’únic lloc del món on mai hi ha hagut el que se’n diu una pandèmia de fam.
  • Espanya és un país on els corrents revolucionaris , han tingut una força extraordinària i amb movilitzacions populars, i guerra de guerrilles s’ha combatut exercits organitzats, com els romans, o al napoleónic.
  • Catalunya i Aragó van dominar el mediterrani, però Castella que no tenia mar va conquerir territoris a ultramar i exportava llana a tot europa, Andalusia va ser centre de la cultura i el coneixement i les migracions africanes més obertes i evolucionades hi arribaven. Peregrins de tot el món anaven a Galicia. Éxtremadura va proveïr de conqueridors la història del domini americà.
  • En llargs periodes de la nostra història hem dominat Europa i hem conquerit un continent.

Tot això vol dir que tenim molta capacitat auto organitzativa, on durant segles la tendència unificadora i la diferenciadora han anat de la mà.

En la construcció de l’Estat-Nació vam rebre influències diverses. Algunes de caire centralista com la dels Borbons, la de la revolució francesa o la invasió napoleònica. Al mateix temps també vàrem rebre influències molt fortes del anarquisme i altres revolucions proletàries (que impliquen una organització des de baix); influències americanes, primer dels EEUU i de la progressiva influència de les ex colònies que s’organitzen en estats federals. També hem rebut la influència de països europeus que s’han acabat organitzant com federacions: Suiza, Bélgica, Alemanya, Austria. No oblidem que durant molt de temps, compartíem poder (amb els Haugsburg). Modernament, som protagonistes de la federalització d’Europa.

Aquestes influències s’han traslladat a la nostra historia política. Hi ha un fet incontestable:

Sempre que s’ha volgut democratitzar Espanya s’ha posat sobre la taula el model federal.

  • Es va plantejar a la primera constitució de 1812, per part de representants de les colònies. El rei era absent. Quan va tornar es va tornar enrere.
  • Es va plantejar durant la primera república (1873-1874), en un moment de guerra i molt de conflicte social. Va haver-hi quatre presidents, dels quals dos eren federalistes, el valencià Estanislao Figueras i el català Pi i Margall. Castelar (un altre president) va ser l’autor d’una constitució federal que mai es va arribar a votar. Impaciència, guerres, les condicions de pobresa i el cantonalisme varen acabar amb l’experiència, amb un cop d’Estat del General Pavia que va fer fora els diputats de Les Corts entrant a cavall a l’hemicicle. Va instaurar una república autoritària i posteriorment, el general Martínez Campos que va reinstaurar la monarquia borbònica.
  • Segona República: del 14 d’abril de 1931 fins l’1 d’abril de 1939, quan s’acaba la Guerra Civil, provocada pel cop d’Estat militar que va donar pas a la dictadura franquista. Durant aquest període ja es comença a descentralitzar el govern i a fer-se estatuts d’autonomia.
  • Constitució de 1978: Amb elements de la Constitució de la Segona República. S’opta per un model obert, de descentralització en la mesura que es vulgui o es pugui, amb estatuts d’autonomia. Es fa un esforç per fer confluir diferents sensibilitats. Per primer cop es pacta la presencia del rei, com una figura de representació, però de poca capacitat de decisió. Al 1981 s’intenta un cop d’Estat militar i el rei sembla jugar a favor de la democràcia.

Aquesta constitució ha permés una forta descentralització, a través de pactes bilaterals entre partits de govern espanyols i partits regionalistes, però:

  • No s’estableixen mecanismes de coordinació entre comunitats.
  • Les competències estàn mal definides, amb un estira i afluixa permanent.
  • S’ha establert una competivitat entre les autonomies, enlloc de desenvolupar-se una cultura de la col·laboració i de lleialtat.
  • Existeixen algunes incoherències, com que la circumscripció electoral sigui la província i no la CCAA. Això genera un excés de representativitat a les zones rurals, i disminueix la proporcionalitat. Dins de Catalunya dona poques possibilitats d’alternança política al estar sobre representades les províncies més rurals
  • Existeixen poques estructures de mediació, necessàries per dirimir conflictes (acabem sempre als tribunals)
  • No hem educat en democràcia ni en ciutadania. Després de quaranta anys de democràcia s’han desenvolupat poc els valors democràtics.
  • El que mantenia el nacionalisme perifèric actiu era “el peix al cove” es a dir augmentar recursos, competències.
  • S’ha arribat al final i ara tenim un estat molt descentralitzat però li manca cohesió i estructures federals.

¿Son els territoris amb llengua pròpia nacions diferenciades i per tant cal que tinguin estat propi? Això es el que propugna el nacionalisme: l’Estat-Nació.

El nacionalisme pretén una homogeneïtzació dins del propi territori. Per una part, el nacionalisme espanyol vol acabar amb les diferencies d’aquest mapa tan complex i com que identifica la nació amb l’Estat, vol centralitzar el govern i lluita per un model territorial més centralitzat. Però després hi ha el nacionalisme sobiranista que pretén homogeneïtzar el territori català, intenta diferenciar-lo i enfrontar-lo amb la resta, identifica els catalans amb l’independentisme i es centralista dins del seu propi territori. Ambdós nacionalismes es retro alimenten i s’engreixen mútuament. Es comporten com si aquests fossin els dos únics models possibles. Aquestes tendències han existit sempre, però així com la centralista ha dominat en moments en que no hi ha hagut democràcia a Espanya, l’altra ha sigut minoritària la major part de la nostra historia. Pi i Margall, Rovira i Virgili, Companys, Macià, Tarradellas eren federalistes.

¿Perquè Espanya ha de ser federal?

  • Perquè no es veritat que siguem tan homogenis dins de cada territori ni tan diferents de la resta  i cada cop serem menys diferents, perquè cada cop estem menys aïllats.
  • Perquè la historia ens ha portat fins aquí. Hem viscut el període democràtic més llarg de la nostra historia precisament amb una descentralització i el respecte a les diferències.
  • Perquè les democràcies més avançades del món son federals (ja hi ha 45% de la població que hi viu.
  • Perquè molt dels problemas que vivim a Espanya son producte de la manca d’algunes característiques federals.
  • Perquè es l’únic sistema capaç d’harmonitzar la pluralitat i sumar esforços i recursos.
  • Perquè la major part dels problemes que tenim ara només es poden resoldre si treballem tots junts.
  • Perquè el federalisme permet les economies d’escala. Per exemple, les pensions, la migració, l’exercit… millor que ens posem d’acord.
  • Catalunya està profundament interconnectada social, política, històrica i econòmicament des de fa mil·lennis.
  • Un altre raó es que és la opció que pot posar d’acord més gent. Quan es pregunta als ciutadans que prefereixen, uns diuen una regió d’Espanya, altres una autonomia, d’altres un estat federal dins d’Espanya i els quarts un estat independent. Quan es pregunta per segones opcions, els dos extrems prefereixen un estat federal.
  • Crec que posant-nos d’acord arribarem més lluny.

Els romans ja ho deien: quin gran poble seriem si ens posessim d’acord.