Més enllà de l’anècdota, les històries transmeten valors
Els elements que ajuden a caracteritzar la situació s’han de posar al principi
Ja ho deia Julio Cortázar: si la novel·la es guanya en rounds, el conte es guanya en Knockout
L’escriptor parteix de l’estímul concret transcendint-lo en una cosa abstracte o moral
L’ordre cronològic d’una història no sempre coincideix amb l’ordre de la narració
Utilitza el temps d’un desconegut de manera que no tingui la sensació d’haver perdut el temps
Els personatges de la novel·la són diferents al dels contes. L’eficàcia narrativa del gènere exigeix altres recursos
Oxímoron és ajuntar contraris: la neu em crema els dits; guerra pacificadora; silenci eloqüent; paraules buides
Una escena te elements que es recolzen en antecedents i en coses que continuaran. En si mateixa mai es completa
Cal evitar l’excés d’admiracions
El novel·lista que vol anar més enllà de la realitat aparent de les coses, no pot ser explícit; no pot mostrar les cartes, no pot ensenyar el llautó ni caure en el pamflet
No s’ha de donar informació cabdal de forma directe
Les relacions que cada personatge estableix amb els altres ha d’evolucionar, si no és una relació morta
Les paraules llargues fan que el text perdi ritme. Cal substituir-les per sinònims més curts
Escriure és la conseqüència irremeiable d’un impuls provocat
En la majoria dels casos, una narració té tres parts: introducció, nus i desenllaç
Quan ens referim a sentiments hem de ser capaços de escriure les emocions mostrant-les, deixant que sigui el lector qui les dedueixi
Una novel·la coral incorpora punts de vista i personatges diferents
L’escriptor explica mentides per poder dir veritats
Quan es donen massa dades, l’acció central queda difuminada
L’escriptor és un observador del seu propi interior i de l’entorn
Els textos han de ser correctes, clars, aptes o adequats i bells
El conte manté una unitat estructural: la construcció dels fets sempre gira entorn d’una sola qüestió que busca aconseguir un efecte narratiu concret
Cada frase ha de revelar aspectes del personatge o bé ha de fer avançar l’acció
L’escriptor, a l’recórrer a la paraula per explicar la realitat, està recorrent a un instrument imprecís, metafòric, inexacte, figurat i merament substitutiu i fins a cert punt inservible per a la tasca que es proposa (Julián Marias)
La tensió del text ha d’augmentar. no pot ser que a l’inici ja sigui màxima
Comença la història tan a prop del final com et sigui possible
Els personatges no haurien de justificar el que fan
En un conte, els personatges son sempre principals, no existeixen els coadjuvants ni els secundaris
Per escriure bé s’ha de llegir la realitat, captar la ficció i dominar el codi
Un text evocador prefereix el passat. Amb el present es molt difícil tractar el temps
La manera d’explicar una història pot millorar-la o empitjorar-la
Els estímuls en la lectura es provoquen quan l’escriptor ha tingut consciencia del que volia dir
L’estructura de la narració és com el conjunt de bigues d’un edifici: no es veuen però determinen la forma i el caràcter de l’edifici
L’organització del conte produeix arcs de tensió orientats a construir la història eficaç, que es resol amb rapidesa
Cal intentar mostrar enlloc de dir
Deixar els personatges no principals en l’anonimat és un recurs eficaç i evita distraccions
La poesia no es descriure, és transcendir: afegir intenció, estratègia i encomanar emoció
El fil narratiu és la història en temps real
L’anàfora es un recurs retòric: Començar de la mateixa manera dues frases diferents
L’aforisme és una proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la (Ex. Hipòcrates: “La vida es curta i l’art es llarg”)
El caràcter metafòric o irònic del llenguatge és el que impedeix que aquest sigui àrid i insuportablement tediós, i per descomptat el que permet la existència de la literatura (Javier Marias)
Una de les millors maneres per aconseguir que els personatges tinguin gruix i siguin versemblants és conèixer-los bé, físicament i psicològicament
L’escriptura literària busca diferenciar el relat amb detalls concrets no comuns
Sinestèsia és l’associació de dos sentits o de sentits i una idea: una olor dolça; palpar la realitat; tastar la llibertat
Si hi ha excés de detalls, s’acaba perdent l’objectiu de l’escena
Hem de saber si ens servim de la realitat per crear (ficció) o estem al servei de la veritat (no ficció)
La primera persona no es pot autoanalitzar, és inversemblant. Requereix un observador extern
Cal evitar les veus passives, ja que m’incorporen a mi com a espectador. La veu activa es més directe
Els personatges han d’evolucionar al llarg de la història (un personatge protagonista que no evoluciona és un personatge pla)
El pleonasme es la repetició d’un pronom
La metàfora és el punt de connexió entre la lògica i l’analògica
Sigues sàdic. Per més dolços i innocents que siguin els teus personatges, fes que els passin coses desagradables, així el lector veurà de quin peu calcen
Per escriure bé cal evitar les redundàncies
Cada història demana un mapa nou i diferent
En un text narratiu cal harmonitzar l’acció amb l’emoció
La funció de qui escriu és observar i descriure la realitat amb estranyesa, amb una nova mirada
La informació no es dona tota de cop, s’administra
Abans de començar a escriure una història, hauríem de ser capaços d’explicar el seu nucli: el motor que l’ha de mantenir en marxa
Només puc transmetre idees si sé el que vull dir
Si estirem una metáfora, podem arribar a construir una al·legoria
En l’acció, no pot haver-hi casualitats que no estiguin preparades
El primer requisit per escriure es tenir quelcom a dir
Les veus dels personatges no han de ser realistes, només han de semblar-ho. Cal tensionar-les
Els novel·listes som els únics que podem escriure sense atenir-nos a objeccions ni condicions, o sense que ningú mai ens esmeni la plana ni ens cridi l’atenció i ens digui: «No, això no va ser així» (Julián Marias)
La millor manera de mostrar un personatge és fent-lo actuar
Per escriure s’ha de dominar el llenguatge, saber captar la realitat i generar ficció
En una narració cal trobar l’equilibri entre l’acció i la descripció
Cal exercitar-se en transformar les coses habituals en imatges o metàfores
Abans d’escriure cal saber què es vol dir, a qui i com
Cada personatge ha de voler alguna cosa, encara que només sigui un vas d’aigua
Escriu per agradar a una sola persona. Si obres una finestra i pretens enamorar a tothom, el teu relat agafarà una pneumònia
Dóna al lector almenys un personatge amb els qual es pugui sentir identificat
El to de veu s’ha de descriure al principi de la frase, abans que el lector el pugui imaginar
Evitar la repetició de verbs declaratius i gerundis (“va dir cridant”; es millor: “va cridar”)
